Qui va sortir amb Marie Mancini?

Marie Mancini (Roma, 28 d'agost de 1639 - París, 8 de maig de 1715) princesa Colonna, que pertanyia a la família Mancini.

El 1653 anà a París amb Philppe i Hortense, quan comptava tres anys. Va romandre un any i mig en el convent de la Visitació del barri de Saint Jacques, i el 1656 feu la seva entrada en la cort; fou companya de jocs d'infància del rei, i en ocasió que aquest restà malalt a Calais després del setge de Dunkerque, en juliol de 1658, manifestà un interès tan sincer per la salut del monarca, que aquest, en assabentar-se, s'enamorà de la jove, i tal vegada s'hagués casat amb ella, de no intervenir l'oposició del mateix Mazzarino.

Marie es casà amb el príncep Lorenzo Onofrio Colonna, gran conestable de Nàpols i, més tard, virrei d'Aragó. Fou rebuda a Milà pel seu espòs, al qual aportà en dot 1.000.000. Aquest matrimoni, molt feliç al principi, es feu notar per les festes que donava al palau Colonna, de Roma, però a partir de 1666 començaren les dissensions entre els cònjuges, i el príncep Colonna des de llavors portà una vida llicenciosa.

El 1669, a conseqüència d'haver-li estat negada l'autorització per passar a Venècia, pensà a fugir, i el 29 de maig de 1672, amb la seva germana, la duquessa de Mazzarino. Marie fugí de Roma disfressada d'home, i embarcant-se a Gènova passaren a La Ciotat. Havent-les-hi prohibit d'anar a París, es traslladaren a Ais de Provença, on foren rebudes per Françoise de Sévigné, madame de Grignan. Hortense no volgué continuar al costat de la seva germana, per la qual cosa es dirigí a Torí, però Marie, més agosarada, arribà fins a Fontainebleau. Però Lluís XIV es negà a rebre-la, i no li restà més remei que abandonar el Regne de França i refugiar-se als Països Baixos, subjectes al domini d'Espanya. El seu espòs influí perquè fos detinguda a Anvers, i més tard la tancà en un convent de Brussel·les, però aconseguí fugir i arribar a Espanya, i desembarcà el 1674 a Sant Sebastià.

Va romandre en la península per espai de disset anys, i durant aquest temps passà moltes vicissituds; restà en el convent Santo Domingo el Real, encara que sense pronunciar cap mena de vot; el desembre de 1680 fou empresonada en la torre de Segòvia, després ingressà en el convent de la Concepció d'aquella ciutat, i més tard en un altre de Madrid. La mort del seu espòs, ocorreguda l'abril de 1689, li retornà la independència, però encara va romandre a Espanya fins al 1691, en què va fer un viatge a Gènova per abraçar els seus fills.

Torna a Espanya l'any següent, suposant-se que aquesta segona permanència en aquest país no fou aliena a determinades gestions relacionades amb la política francesa. El setembre de 1705 feu una visita al seu germà, Philippo Juliano, comte de Nevers, que residia a Passy-lès-Paris, i per acabar, fixà la seva residència a Roma.

Lluís XIV (Saint-Germain-en-Laye, 5 de setembre de 1638 – Palau de Versalles, 1 de setembre de 1715) va regnar com a rei de França i rei de Navarra, el tercer de la Casa de Borbó (dins la dinastia Capeta), des del 14 de maig de 1643 fins a la seva mort. També va ostentar els títols de comte de Barcelona (1643-52) com a Lluís II, el de comte de Santa Coloma i baró de Queralt (durant el mateix període) i copríncep d'Andorra. Va heretar la corona amb quatre anys, però no va assumir cap control del govern en persona fins a la mort del seu primer ministre, el Cardenal Mazzarino, el 1661.

Lluís XIV va adquirir el sobrenom de Rei Sol (Le Roi Soleil en francès) arran de la seua actuació en el Ballet de la Nuit (estrenat el 23 de febrer de 1653), als catorze anys, on, entre altres personatges, encarnava el déu Apol·lo, en al·legoria del sol llevant. El seu carisma, com el seu entusiasme i admiració cap al ballet, el van caracteritzar. Un altre renom que tingué és Lluís el Gran (en francès Louis le Grand), perquè regnà a França durant setanta-dos anys: el regnat més llarg de la història dels monarques francesos i de cap monarca d'un altre país europeu "major". Lluís tractà d'incrementar el poder francès a Europa, fent entrar el país en quatre grans guerres: la Guerra de Devolució, la Guerra francoholandesa, la Guerra dels Nou Anys i la Guerra de Successió Espanyola. Va treballar amb èxit per tal de crear un estat centralitzat i absolutista; molts historiadors sovint el citen com a exemple del despotisme il·lustrat.

Lluís XIV va esdevenir l'arquetip de monarca absolutista. Se li atribueix la frase "L'État, c'est moi" ("L'Estat soc jo"), tot i que els historiadors consideren que es tracta d'un mite, i que és més probable que la frase li hagi estat atribuïda pels seus oponents polítics com una forma de palesar l'estereotip de l'absolutisme que representava. Ben al contrari el Duc de Saint-Simon testimonia el que Lluís XIV va dir al seu llit de mort: "Je m'en vais, mais l'État demeurera toujours" ("Jo me'n vaig, però l'Estat romandrà sempre").