Qui va sortir amb Pauline Fourès?

Pauline Fourès (March 15, 1778 – March 18, 1869), born Pauline Bellisle, was a French painter and novelist best known for being a mistress of Napoleon Bonaparte.

Jean-Baptiste Kléber (Estrasburg, França, 9 de març del 1753 - El Caire, Egipte, 14 de juny del 1800) fou un general francès que destacà en les Guerres de la Revolució Francesa, sobretot en la de Vendée i a la campanya d'Egipte.

Era fill d'un paleta, i s'educà al costat d'un sacerdot parent seu que l'envia a estudiar arquitectura, part d'elles a París, però la seva oportuna assistència a dos nobles alemanys en una baralla de taverna va fer que li procuressin una plaça a l'escola militar de Múnic. Va obtenir un lloc d'oficial menor en l'exèrcit austríac, però va renunciar a aquest en 1783, ja que el seu origen plebeu li impedia fer carrera a Àustria.

El 1785 fou nomenat inspector d'edificis públics a Belfort (Borgonya-Franc Comtat). La Revolució el va fer tornar a l'exercit, i es distingí en el setge de Magúncia. General de brigada el 1793, va ser enviat a l'exercit de La Rochele i ferit en el combat de Torfou. L'any següent ascendí a general de divisió i va combatre contra els vendeans en la Revolta de La Vendée; després passà l'exercit del Sambre i Meuse, on es mostrà general tan hàbil com valent, contribuint brillantment a les victòries de Charleroi i de Fleurs. Després se'l destinà a l'exercit del Rin i l'hivern de 1794 dirigí el setge de Magúncia, d'on tornà a França per encarregar-se interinament del comandament de l'exercit del Sambre i Meuse. Passà el Rin el 6 de setembre de 1795 i continuà el setge de Magúncia.

El 8 de desembre de 1795 se li confià el comandament de la plaça d'Estrasburg i el maig següent rebé el de l'ala esquerra de l'exercit del Sambre i Meuse. El 19 de juny refusà a Uckerath un violent atac del general austríac Paul Kray; el 16 de juliol s'apoderà de Frankfurt; el 4 d'agost de Bamberg i el 7 derrotà els imperials a Forchheim.

Després d'haver presentat diverses vegades la dimissió, li fou acceptada el 2 de febrer de 1797, i es retirà a Estrasburg, però el 12 de gener de 1798 fou cridat per comandar una divisió de l'exercit d'Anglaterra. El maig següent acompanyà Bonaparte a Egipte i amb prou feines desembarcat s'encarregà del setge d'Alexandria, sent ferit greument en aquestes operacions. Més tard acompanyà Bonaparte a Síria, on tingué la major participació en totes les victòries, especialment en refusar els mamelucs quan atacaren el Mont Tabor.

En abandonar Napoleó secretament Egipte, deixà a Kléber com a successor seu (21 d'agost de 1799), càrrec ben difícil i ingrat en aquelles circumstancies. En efecte, poc temps després tingué de negociar amb els anglesos la evacuació d'Egipte, signant amb l'almirall William Sidney el Conveni d'El Arich (24 de gener, de 1800); però quan es disposava abandonar El Caire, rebé una carta de l'almirall Keith, informant-lo que el Govern anglès no ratificava el Conveni sinó amb la condició de que s'entregués presoner. indignat davant aquest incompliment de paraula, va fer publicar la carta i decidí a l'exercit a marxar contra els turcs, derrotant-los per complet a Helipolis el 20 de març de 1800. Després signà un tractat d'aliança amb Murad Bey i recuperà El Caire, on havia esclatat una revolta.

Napoleó Bonaparte (Ajaccio, 15 d'agost de 1769 - Longwood House, 5 de maig de 1821) fou un militar i home d'estat francès. Fou general de l'exèrcit durant la Revolució Francesa, alt dirigent de França com a primer cònsol de la Primera República Francesa (11 de novembre de 1799-18 de maig de 1804), i emperador dels francesos amb el nom de Napoleó I del Primer Imperi Francès, (18 de maig de 1804 - 6 d'abril de 1814), i posteriorment i de forma breu des del 20 de març al 22 de juny de 1815. Va ser també rei d'Itàlia, mediador de la Confederació Suïssa i protector de la Confederació del Rin. Mentre va ser emperador dels francesos esdevingué el 49è copríncep d'Andorra.

Va començar a destacar arran de la Revolució francesa, on va comandar diverses campanyes d'èxit contra la Primera Coalició i la Segona Coalició. En els anys de canvi de segle (del XVIII al XIX), en només una dècada, els exèrcits francesos sota el seu comandament van lluitar contra gairebé totes les potències europees del moment, guanyant el control de la majoria del territori de l'Europa continental per conquesta o aliança. Va nomenar monarques o importants figures de govern a membres de la seva família i amics.

La desastrosa invasió de Rússia l'any 1812 va marcar el punt d'inflexió. Després d'aquesta desfeta i de la derrota a la batalla de Leipzig, l'octubre de 1813, la Sisena Coalició va envair França, forçant Napoleó a abdicar l'abril de 1814. Es va exiliar a l'illa d'Elba. Poc de temps després, va retornar al poder en un episodi anomenat posteriorment el Govern dels cent dies, però va tornar a ser derrotat -definitivament- a la batalla de Waterloo, el 18 de juny de 1815. Va passar els sis anys del final de la seva vida a l'illa de Santa Helena, a l'oceà Atlàntic sud, sota supervisió britànica.

Napoleó va desenvolupar poques innovacions en el terreny militar, però va destacar per fer servir les millors i més variades tàctiques. Aquest fet, unit a la reforma i modernització de l'exèrcit francès, el va dur a les aclaparadores victòries inicials. Les seves campanyes encara són estudiades a les acadèmies militars de tot el món, i és recordat com un dels més grans comandants de la història. Més enllà d'aquest fet, Napoleó és també recordat per l'establiment del codi Napoleònic.