Qui va sortir amb Suzanne Valadon?

Suzanne Valadon és el pseudònim de la pintora impressionista francesa Marie-Clémentine Valade (Bessines-sur-Gartempe, Llemosí, 23 de setembre de 1865 – París, 7 d'abril –o 19?– de 1938).

Henri de Toulouse-Lautrec, né le 24 novembre 1864 à Albi et mort le 9 septembre 1901, au château Malromé, à Saint-André-du-Bois, est un peintre, dessinateur, lithographe, affichiste et illustrateur français.

Éric-Alfred-Leslie Satie, conegut com a Erik Satie (Honfleur, Normandia, 17 de maig de 1866 - París, 1 de juliol de 1925), va ser un compositor i pianista francès.

Es presentava a si mateix com a «gimnopedista» (el 1887, poc abans d'escriure la seva composició més famosa, les Gymnopédies). També va col·laborar amb articles en diversos diaris. Es qualificava a si mateix de «fonometrògraf» (el qui mesura i escriu els sons), i preferia definir-se d'aquesta manera abans que com a «músic». Pot ser vist com un precursor del Serialisme, molt abans del segle xx. Va ser una de les primeres persones a aparèixer al cinema, el 1924, en una pel·lícula de René Clair.

És conegut com a Erik Satie (va canviar, des de la seva primera composició, el 1884, la ce final del seu nom per una ka). A l'inici de la seva carrera va haver-hi un període al final de la dècada de 1880 en què va usar els pseudònims Virginie Lebeau i François de Paule.

Miquel Utrillo i Morlius (Barcelona, 16 de febrer de 1862 - Sitges, el Garraf, 20 de gener de 1934) fou enginyer, pintor, decorador, crític d'art i promotor artístic. Juntament amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas, Utrillo formà el nucli més representatiu del Modernisme plàstic a Catalunya. Arran del 75è aniversari de la seva mort s'ha reivindicat la seva figura i la seva obra, situant-lo dins la historiografia de l'art català com a personatge central des dels anys vuitanta del segle xix fins a la segona dècada del segle xx, especialment per mitjà de la commemoració celebrada a Sitges i de l'exposició Miquel Utrillo i les Arts (2009-2010), comissariada per Vinyet Panyella. Es consideren els seus projectes més importants la construcció del complex de Maricel, a Sitges, la formació de la col·lecció artística de Charles Deering (propietari del Palau de Maricel) i la seva intervenció en la gestació del Poble Espanyol, ja que se'l considera l'inspirador de la idea original de crear-lo.