Qui va sortir amb Marguerite Hasselmans?

Marguerite Hasselmans (* 29. Mai 1876 in Paris; † 13. September 1947 ebenda) war eine französische Pianistin und langjährige Geliebte des Komponisten Gabriel Fauré.

Die Tochter des Harfenisten und Komponisten Alphonse Hasselmans absolvierte eine Ausbildung als Pianistin. 1898 heiratete sie André Tracol, der Geiger im Orchester des Pariser Konservatoriums war. 1900 lernte sie den 31 Jahre älteren Fauré kennen, dessen ständige Begleiterin sie bis zu seinem Tode war. Er richtete ihr ein luxuriöses Appartement in der Rue de Wagram ein, wo sie auch Klavierunterricht gab. Ihre Ehe mit Tracol wurde noch im selben Jahr geschieden.

Hasselmans war eine geschätzte Pianistin und auch mit Paul Dukas und Isaac Albéniz befreundet. Während ihr Fauré nie ein Werk widmete, widmete ihr Albéniz das dritte Buch seiner Iberia. Bei einem Konzert mit der Societé des Concerts Hasselmans unter Leitung ihres Bruders Louis Hasselmans spielte sie 1902 Mozarts Klavierkonzert c-moll mit einer Kadenz, die Fauré eigens für sie komponiert hatte. 1919 spielte sie in Monte Carlo die Uraufführung von dessen Fantaisie (op. 111).

Nach dem Tod Faurés ehrte ihn Hasselmans mit einer Reihe von Kammermusikkonzerten. Sie förderte auch die Gründung des Société fauréenne 1938 durch dessen Sohn Philippe Fauré-Fremiet und E. de Stoecklin. Ein Projekt für ein Buch zur Interpretation der Klaviermusik Faurés mit Philippe Fauré-Fremiet wurde nicht verwirklicht.

Gabriel Urbain Fauré (Pàmies, França, 12 de maig de 1845 - París, 4 de novembre de 1924) va ser un compositor, pedagog, organista i pianista francès. Fauré és considerat un dels compositors francesos més destacats de la seva generació i el seu estil musical va influir a molts compositors del segle xx. Entre les seves obres més conegudes destaquen la Pavana, el Rèquiem, els nocturns per a piano i les cançons Après un rêve i Clair de lune. Encara que les seves composicions més conegudes i accessibles per al gran públic són generalment les dels seus primers anys, Fauré va compondre gran part de les seves obres més apreciades pels crítics al final de la seva carrera, en un estil harmònicament i melòdicament més complex.

Va néixer en una família culta però sense particular afició musical, i va demostrar el seu talent per a la composició quan tot just era un nen. Va ser enviat a un col·legi de música a París, on es va formar per ser organista d'església i director de cor. Entre els seus mentors es trobava Camille Saint-Saëns, qui es va convertir en el seu amic de per vida. Després de graduar-se el 1865, Fauré es guanyava la vida de manera modesta com a organista i mestre, el que li deixava poc temps per compondre.

Quan va aconseguir l'èxit i va ocupar els importants càrrecs d'organista de l'església de la Madeleine i director del Conservatori de París, gairebé no tenia temps per compondre; durant les vacances d'estiu, es retirava al camp per dedicar-se a aquesta tasca. En els seus últims anys, Fauré va ser reconegut a França com el compositor francès més important de la seva època.

El 1922 se li va retre un homenatge musical nacional sense precedents a París, encapçalat pel llavors president Alexandre Millerand. Fauré tenia alguns admiradors a Anglaterra però la seva música, tot i que era coneguda en altres països, va trigar dècades a ser àmpliament acceptada.

El seu llegat ha estat descrit com l'enllaç entre el final de Romanticisme amb el Modernisme del segon quart del segle xx. Quan va néixer, Frédéric Chopin encara componia, i en el moment de la seva mort, s'escoltaven estils com el jazz i la música atonal de la Segona Escola de Viena. El Grove Dictionary of Music and Musicians, que el descriu com el compositor més avançat de la seva generació a França, indica que les seves innovacions harmòniques i melòdiques van influir en l'ensenyament de l'harmonia musical a generacions futures. Contrastant amb l'encant de les seves obres anteriors, les seves últimes composicions, escrites quan la seva sordesa era cada vegada més gran, són considerades difícils i de caràcter introvertit i, en altres ocasions, agitades i apassionades.