Qui va sortir amb Ibn Zaydun?

Abu-l-Walid Àhmad ibn Abd-Al·lah ibn Àhmad ibn Ghàlib al-Makhzumí, conegut com a Ibn Zaydun (en àrab أحمد بن عبد الله بن زيدون), o a les fonts cristianes castellanes com Abenzaidún (Còrdova, 1003 - Sevilla, 1070/1071), va ser un poeta àrab andalusí.

Fou considerat un dels poetes amorosos millors de l'Àndalus, i considerat el millor neoclàssic. Va tenir apassionats amors amb la princesa omeia i poetessa Wal·lada que va inspirar a escriptors i dramaturgs musulmans.

Va participar en la pujada al poder del jahwàrides a Còrdova i fou primer favorit i després visir d'Abu-l-Hazm Jàhwar ibn Muhàmmad ibn Jàhwar (1031-1043). La seva relació amb Wal·lada va introduir l'emir a la poesia àrab fins llavors limitat a l'aspecte espiritual (amor udhrí), i a la seva obre reuneix els conceptes d'amor neoplatònic i la descripció de les experiències físiques; va apujar l'amor a nivell de religió amb submissió de l'amant a l'estimada, fidelitat permanent, constància i paciència per la consumació de l'amor, el concepte d'amor com a presó, idealització de la persona estimada, i altres característiques que també apareixen a la poesia occitana a la mateixa època.

Els amors amb Wal·lada van tenir un final tempestuós; després del trencament, la correspondència entre els dos amants, esdevé una sèrie de sàtires dirigides contra el seu rival i ara amant de Wal·lada, Abu-Àmir Àhmad ibn Abdús. Unes frases ofensives d'una sàtira (la Rissala hazliyya), posades en boca de la princesa per fer més efectiva la ridiculització d'Abu-Àmir, el van portar al poeta a la presó acusat de procurar la restauració dels omeies. Va escriure cartes i poesies a Abu-l-Hazm per ser alliberat i després als amics per intercedir. Finalment va fugir i va buscar el perdó de Abu-l-Hazm i de Wal·lada amb boniques cartes i poemes.

Perdonat després de la mort del senyor cordovès (1043) va poder tornar i fou fins i tot ministre d'Abu-l-Walid Muhàmmad ibn Jàhwar ar-Raixid (1043-1070) i ambaixador en diverses regnes musulmans de la península. Difamat pels seus adversaris va abandonar Còrdova, i va viure a diverses ciutats, principalment a Sevilla (1049) on fou ministre d'Abbad ibn Muhàmmad al-Mútadid (+1068) i el seu fill Muhàmmad ibn Abbad al-Mútamid (+1095), reis que també eren poetes, i pels que va escriure l'anomenada poesia àulica i panegírics. Va ajudar al segon a esdevenir senyor de Còrdova (1070), però el visir sevillà Abu-Bakr Muhàmmad ibn Ammar el va allunyar cap a Sevilla per gelosia i va morir al retornar a aquesta ciutat.

Wal·lada bint al-Mustakfí o, simplement, Wal·lada (àrab: ولادة بنت المستكفي, Wallāda bint al-Mustakfī) (Còrdova, 994<1010 - Còrdova, 26 de març de 1091) fou una poeta andalusina, filla de Muhàmmad III al-Mustakfí (1024-1025), un dels efímers califes de Còrdova, i d'una esclava cristiana de nom Amina. Era rossa, de pell clara i ulls blaus, i d'un atractiu extraordinari a més d'intel·ligent, culta i orgullosa.

Va heretar els béns del seu pare (que no va tenir fills mascles) i va obrir un palau on es va dedicar a l'ensenyament de noies de bona família, lloc al qual anaven els poetes i literats del seu temps. Va gosar presentar-se a una competició per completar poemes inacabats ensenyant la cara (fet que li va costar les crítiques dels religiosos, però també va tenir molts defensors de la seva honestedat com l'escriptor Ibn Hazm i el visir Ibn Abdús, el seu enamorat etern que va romandre al seu costat i la va protegir fins a la mort, quan Wallada tenia uns 85 anys.

Va tenir una apassionada relació amb el poeta Ibn Zaydun, que es va mantenir secreta per la relació del poeta amb els jahwàrides i la poeta amb els omeies; quan es va acabar (sembla que per les relacions d'Ibn Zaydun amb una esclava negra de Wal·lada) i es va fer pública, el poeta fou empresonat acusat de voler restaurar els omeies, sota denuncia d'Ibn Abdús. D'aquesta relació, són 8 dels 9 poemes que es conserven de Wal·lada. D'aquestos poemes, dos expressen gelosia i enyorança, un decepció, dolor i retret; i cinc són sàtires en què en algun moment retreu al poeta tenir amants masculins; el novè poema al·ludeix a la seva llibertat i independència.

Entre les seves alumnes, destaca la poeta Muhja bint at-Tayyaní, filla d'un venedor de figues, que després la va difamar en diverses sàtires.

Va morir el 26 de març de 1091, el mateix dia que els almoràvits van entrar a Còrdova.