Qui va sortir amb Natalie Clifford Barney?

Natalie Clifford Barney (Dayton, Ohio, 31 d'octubre de 1876 - París, 2 de febrer de 1972) va ser una escriptora, poeta i novel·lista nord-americana que va viure expatriada a París. Va ser l'amfitriona de les reunions literàries de l'anomenat saló de Barney, que es van celebrar durant més de seixanta anys a casa seva, situada a la Rive Gauche de París. El seu saló va congregar escriptors i artistes de tot el món, incloent-hi moltes figures importants de la literatura francesa, juntament amb modernistes nord-americans i britànics de l'anomenada «generació perduda». Va treballar per promoure la literatura escrita per dones i va crear l'«Acadèmia de les dones» en resposta a l'Acadèmia francesa, composta exclusivament per homes. Al mateix temps va brindar suport i inspiració a escriptors masculins com Remy de Gourmont i Truman Capote.

Era obertament lesbiana i va començar a publicar poemes d'amor dedicats a dones amb el seu propi nom des de 1900, ja que considerava que l'escàndol era «la millor manera de lliurar-se de les molèsties» —referint-se a l'atenció d'homes joves heterosexuals. En la seva obra va donar suport al feminisme i el pacifisme. Es va oposar a la monogàmia i va mantenir al mateix temps relacions de curta i llarga durada, que van incloure relacions intermitents amb la poeta Renée Vivien i la ballarina Armin Ohanian i una relació de cinquanta anys amb la pintora Romaine Brooks. La seva vida i els seus amors van servir d'inspiració per a moltes novel·les, com el best-seller francès Idylle saphique (Idil·li sàfic), de Liane de Pougy, o The Well of Loneliness (El pou de la solitud), de Radclyffe Hall, sens dubte la novel·la de temàtica lèsbica més famosa del segle xx. Al final de la seva vida, l'any 1963, Marguerite Yourcenar pa poder escriure-li: “Crec que ha tingut vostè la sort de viure en una època en què el plaer era encara una noció civilitzadora”.

Romaine Brooks (born Beatrice Romaine Goddard; May 1, 1874 – December 7, 1970) was an American painter who worked mostly in Paris and Capri. She specialized in portraiture and used a subdued tonal palette keyed to the color gray. Brooks ignored contemporary artistic trends such as Cubism and Fauvism, drawing on her own original aesthetic inspired by the works of Charles Conder, Walter Sickert, and James McNeill Whistler. Her subjects ranged from anonymous models to titled aristocrats. She is best known for her images of women in androgynous or masculine dress, including her self-portrait of 1923, which is her most widely reproduced work.

Although her family was wealthy, Brooks had an unhappy childhood after her alcoholic father abandoned the family; her mother was emotionally abusive and her brother mentally ill. By her own account, her childhood cast a shadow over her whole life. She spent several years in Italy and France as a poor art student, then inherited a fortune upon her mother's death in 1902. Wealth gave her the freedom to choose her own subjects. She often painted people close to her, such as the Italian writer and politician Gabriele D'Annunzio, the Russian dancer Ida Rubinstein, and her partner of more than 50 years, the writer Natalie Barney.

Although she lived until 1970, it is erroneously believed that she painted very little after 1925 despite evidence to the contrary. She made a series of drawings during the 1930s, using an "unpremeditated" techniques predating automatic drawing. She spent time in New York City in the mid 1930s, completing portraits of Carl Van Vechten and Muriel Draper. Many of her works are unaccounted for, but photographic reproductions attest to her ongoing artwork. It is thought to have culminated in her 1961 portrait of Duke Uberto Strozzi.