Qui va sortir amb Merce Cunningham?

Mercier Philip Cunningham (April 16, 1919 – July 26, 2009) was an American dancer and choreographer who was at the forefront of American modern dance for more than 50 years. He frequently collaborated with artists of other disciplines, including musicians John Cage, David Tudor, Brian Eno, and graphic artists Robert Rauschenberg, Bruce Nauman, Andy Warhol, Roy Lichtenstein, Frank Stella, and Jasper Johns; and fashion designer Rei Kawakubo. Works that he produced with these artists had a profound impact on avant-garde art beyond the world of dance.

As a choreographer, teacher, and leader of the Merce Cunningham Dance Company, Cunningham had a profound influence on modern dance. Many dancers who trained with Cunningham formed their own companies. They include Paul Taylor, Remy Charlip, Viola Farber, Charles Moulton, Karole Armitage, Deborah Hay, Robert Kovich, Foofwa d'Imobilité, Kimberly Bartosik, Flo Ankah, Jan Van Dyke, Jonah Bokaer, and Alice Reyes.

In 2009, the Cunningham Dance Foundation announced the Legacy Plan, a plan for the continuation of Cunningham's work and the celebration and preservation of his artistic legacy.

Cunningham earned some of the highest honours bestowed in the arts, including the National Medal of Arts and the MacArthur Fellowship. He also received Japan's Praemium Imperiale and a British Laurence Olivier Award, and was named Officier of the Légion d'honneur in France.

Cunningham's life and artistic vision have been the subject of numerous books, films, and exhibitions, and his works have been presented by groups including the Paris Opéra Ballet, New York City Ballet, American Ballet Theatre, White Oak Dance Project, and London's Rambert Dance Company.

John Cage (Los Angeles, 5 de setembre de 1912 - Nova York, 12 d'agost de 1992) fou un compositor estatunidenc. Pioner de la música aleatòria, la música electrònica i de la utilització no estàndard dels instruments musicals tradicionals, com la creació del piano preparat. Cage va ser una de les principals figures de la música experimental de la post-guerra. També va tenir un paper important en el desenvolupament de la dansa moderna, especialment a partir de la col·laboració amb el ballarí i coreògraf Merce Cunningham, que esdevindria la seva parella sentimental fins a la seva mort.

Va estudiar al costat dels compositors nord-americans Henry Cowell i Adolph Weiss i va revolucionar la música del segle XX dotant-la d'un llenguatge caòtic, continuant la trajectòria d'Edgar Varèse i Charles Ives.

Però les principals influències de Cage provenen de les cultures orientals. A través dels seus estudis de filosofia índia i budisme zen al final de la dècada de 1940, Cage va arribar a la idea d'utilitzar en la composició l'atzar controlat, que va introduir en les seves composicions a partir del 1951. L'I Ching o Yijing, un antic text xinès clàssic sobre l'evolució dels esdeveniments, es va convertir en la principal eina de composició per a la resta de la seva vida. El 1957 en una conferència titulada "Música Experimental", va descriure la música com «un joc inútil» que és «"una afirmació de la vida i no un intent de posar ordre en el caos, ni de proposar millores en la creació, sinó simplement una forma de despertar a la mateixa vida que estem vivint».

Malgrat el controvertit de la seva obra, no es pot negar que es tracta d'un dels creadors més revolucionaris i influents dels últims temps. A vegades deixava que l'atzar triés les seves composicions. Per exemple, va arribar a utilitzar un mètode segons el qual es perforava un full de paper en els llocs en els quals es trobava alguna imperfecció, per a després mitjançant un paper transparent anar calcant aquestes marques sobre un pentagrama. Ja a la dècada dels 30 va començar els seus primers treballs demostrant talent per als ritmes impossibles i invencions com el seu sistema de vint-i-cinc tons.

Va fer servir distorsions per als seus instruments arribant a declarar: "Crec que l'ús de sorolls en la composició musical anirà en augment fins que arribem a una música produïda mitjançant instruments elèctrics (música concreta i música electroacústica), que posarà a la disposició de la música qualsevol so i tots els sons que l'orella pugui percebre. S'exploren els mitjans fotoelèctrics, el film i diverses mecanismes per a la producció de música".

Durant els últims anys d'aquesta dècada Cage va inventar el piano preparat, que consistia a inserir entre les cordes una sèrie de cargols, rosques i trossos de goma, plàstic i fusta que dotaven l'instrument d'una varietat nova de possibilitats sonores, tallant o modificant el so.

Segurament la composició més innovadora d'entre les quals va realitzar per a aquest piano preparat és una suite que dura 69 minuts anomenada Sonatas and Interludes (1946-1948), estrenada el 1949 per Maro Ajemian, a qui li va dedicar l'obra. L'intèrpret mateix es pot preparar el piano, exactament 45 notes, i sol necessitar entre 2 i 3 hores per enllestir-ho tot, però no sempre es fa idènticament de com ho feia Cage.

Cage feia servir el terme "música no-intencional" per a algunes de les seves obres. Com en una de les seves obres més revolucionàries titulada 4′33″ (1952), la partitura del qual especifica que l'intèrpret no executarà cap so en el seu instrument durant els 4 minuts i 33 segons que dura l'obra. La primera interpretació d'aquesta obra va anar a càrrec del pianista David Tudor.