Qui va sortir amb France Gall?

Isabelle Geneviève Marie Anne Gall, coneguda com a France Gall (París, 9 d'octubre de 1947 - Neuilly-sur-Seine, 7 de gener de 2018) fou una cantant francesa del moviment ie-ie.

Filla de Robert Gall, un cantant i autor de cançons d'èxit, que va escriure, entre altres per a Édith Piaf i Charles Aznavour. El seu pare la va iniciar en la música des de la infantesa, des dels cinc anys tocava el piano i la guitarra des dels onze. En plena adolescència va fer que gravés diversos temes que ell mateix va proposar a l'editor Denis Bourgeois la primavera de 1963, i a l'octubre se la va començar a sentir a la ràdio. El tema que cantava, Ne soit pas si bête, va assolir el lloc 44 en vendes.

L'any 1965 va guanyar el Festival d'Eurovisió presentant-se per Luxemburg. Per a aquest concurs, va haver d'escollir una cançó entre deu possibilitats i finalment va escollir Poupée de cire poupée de son, cantada en francès i escrita per Serge Gainsbourg, i va guanyar el festival.

L'any següent va ser protagonista d'un escàndol amb la sortida de la cançó Les Sucettes, també de Gainsbourg. Era un tema amb doble sentit, en què on es llepava una llaminadura semblava fer referència a una fel·lació. Gall, que no se'n va adonar fins una mica més tard, a causa de l'impacte i les crítiques va decidir tallar la relació amb l'autor. Amb tot, es va iniciar una etapa difícil per a ella, no seria fins a 1974 que Michel Berger li escriuria la cançó La déclaration d'amour, amb què la cantant va recuperar l'èxit que havia perdut.

A més, tots dos es van prometre, casar el 1976 i van tenir dos fills.

Durant els anys vuitanta va gravar menys i es va dedicar més a la seva família. El 1992 es va llançar a una gira amb l'àlbum Double Jeu, gravat amb Michel Berger, però que no va poder finalitzar a causa de la mort d'aquest el 2 d'agost del mateix any. Més tard va patir un càncer de pit que va aconseguir superar, però finalment va deixar la música amb la mort de la seva filla el 1997, que va significar un cop molt dur per a Gall. D'ençà d'aleshores es va dedicar especialment a fer accions humanitàries.

Va morir la matinada del diumenge 7 de gener de 2018 a París als 70 anys, després d'una llarga malaltia, un càncer que patia des de feia dos anys.

Claude Antoine Marie François (Ismaïlia, Egipte, 1 de febrer de 1939 - París, 11 de març de 1978), conegut també com a Cloclo, va ser un cantant de música pop molt prolífic i popular a les dècades dels 60 i 70 del segle XX a França. Una de les innovacions que el va fer més cèlebre va ser el d'incorporar, per primera vegada a la televisió francesa, un grup de noies darrere seu, ballant, fent eventualment els cors i vestides de forma provocativa: a l'època van rebre el nom de claudettes. Les seves cançons, a més, estaven sempre ben amenitzades per coreografies i vestuari vistós i espectacular. És coautor i cocompositor de la cançó original en la qual està inspirada My way (Com he fet sempre), que compta actualment amb més de 2.500 versions a tot el món.

Va començar la seva carrera musical l'any 1962, que va continuar tota la seva vida, fins que va morir als 39 anys electrocutat en un accident domèstic el 1978. En aquest temps, Claude François va gravar 277 cançons en francès i 119 en altres llengües (prop de 60 en anglès, unes vint en italià, quatre en castellà, una en àrab i una en japonès). El 2005 es comptaven en total 61.352.000 discs seus venuts a tot el món. Va actuar 1.188 vegades sobre un escenari. Va aparèixer 313 vegades en programes de televisió. Va ser portada de 219 revistes estant viu i de 186 després de la seva mort fins al 2006. Ha estat objecte de 73 llibres i biografies després de la seva mort.

Segons una enquesta duta a terme el 2003, les cinc cançons de Claude François favorites dels francesos són Belles, belles, belles (1962), Comme d'habitude (1967, cançó original de la qual Frank Sinatra va fer mundialment famosa la seva versió en anglès My way, en català, A la meva manera), Alexandrie, Alexandra (1978), Cette année-là (versió en francès feta el 1976 de la cançó Oh, What a Night, de The Four Seasons el 1963) i Le Lundi au soleil (1972).

També va fundar una casa de discos anomenada Flèche el 1967. Va interpretar la cançó Un homme libre (1969) de Paco de Lucía, amb lletra de Jacques Plante, i va aparèixer en dues pel·lícules de cinema: L'été frénétique (1062), de Claude Vernick, i Drôles de zèbres (1977), de Guy Lux.

Paul-Alain Auguste Leclerc (born 4 October 1947), better known by his stage name Julien Clerc (pronounced [ʒyljɛ̃ klɛʁ]), is a French singer-songwriter.

He rose to fame with his song "La cavalerie" (1968), that captured the "rebellious essence" of those times and became an anthem of the French youth. Among Clerc's most known songs are "Ce n'est rien" (1971), "Si on chantait" (1972), "Ma préférence" (1978), "Femmes... Je vous aime" (1982), "Mélissa" (1984), "Hélène" (1987), "Fais-moi une place" (1990).