Qui va sortir amb Barbarita Nieves?

Barbarita Nieves (1803 - Maracay, 14 de desembre de 1847), nom amb que és coneguda Bárbara Blanco y Nieves, fou una artista i mecenes veneçolana.

Filla de María Rosario Nieves, es desconeix el seu lloc exacte de naixement, hom afirma que era originària de Choroní o de San José de Tiznados, encara que tradicionalment s'havia cregut que era natural de València de Veneçuela. Era una persona benestant, atès que era propietària d'una notable explotació ramadera a Laguna de Piedra, a San José de Tiznados. El 1818 o el 1821, segons un autor o altre, va conèixer a València el general José Antonio Páez, el qual es va separar de la esposa Dominga Ortiz i va esdevenir company sentimental de Nieves.

Durant més de 25 anys, Nieves i Páez van viure entre València de Veneçuela, Maracay i Caracas. La parella va tenir tres fills: Sabás Antonio, Úrsula i Juana de Dios. A Caracas va embellir notablement La Viñeta, casa de la qual n'era propietària, la qual es va convertir el 1846 en el centre de la política veneçolana i on s'hi realitzaven festes luxoses i es reunia l'elit de la capital. El diplomàtic britànic Robert Ker Porter era assidu visitant de La Viñeta; en el seu diari parla de les reunions que oferien en aquesta casa: plenes de música, en les quals les seves filles ballaven davant dels convidats. Porter descriu l'amfitriona com una dona trigueña, amb bells ulls i cabells de color d'atzabeja i una ànima bondadosa.

Nieves va aportar el vessant cultural a la vida del cabdill veneçolà per les seves inclinacions artístiques; va impulsar-lo a aprendre altres idiomes, a més de donar suport al teatre i a la pintura. Segons José Antonio Calcaño ella va ser un dels motius perquè Páez va mostrar interès per Lamartine, Rousseau i Cervantes.

Nieves va emmalaltir i va morir a Maracay el 14 de desembre de 1847. La malaltia va arribar en un moment crític per a Páez, qui ja es trobava distanciat de José Tadeo Monagas i es disposava a enfrontar-se a ell. La seva mort va afectar molt, que es referirà al «buit que ha deixat a la meva casa la seva eterna absència», en una carta al seu amic Carlos Arvelo, encara que ben aviat, perseguit pel seu error polític d'abandonar la seva esposa, va decidir tornar amb Dominga Ortiz el 1848.

José Antonio Páez Herrera (castellà: José Antonio Páez) (Capitania General de Veneçuela, 13 de juny de 1790 - Nova York, 6 de maig de 1873) va ser un cabdill de la independència de Veneçuela, fundador i president de la quarta república de Veneçuela. Com a cap d'un exercit de llaneros, va contribuir al triomf del moviment d'alliberament comandat per Simon Bolivar, ell mateix va reconèixer el paper decisiu que aquest havia tingut a la batalla de Carabobo el 1822, que va servir per consolidar la independència.

Malgrat el seu compromís amb l'assoliment de la independència, les discrepàncies amb els nous comandaments el varen portar a liderar a partir del 1826 La Cosiata un moviment separatista veneçolà que va acabar amb la dissolució de la gran Gran Colòmbia el 1830. Paez va dirigir la transició cap a la nova República Bolivariana, de la qual va ser el primer president des del 1831 fins al 1835, essent reelegit per el període 1839-1843.