Qui va sortir amb Paulina Bonaparte?

Paulina Bonaparte (en francès Marie Paulette o Pauline Bonaparte), també coneguda com a Paulina Borghese, princesa de França, Princesa i duquessa de Guastalla (Ajaccio, Còrsega, 20 d'octubre del 1780- Florència, 9 de juny del 1825) va ser la germana petita i la preferida de Napoleó I.

Louis Nicolas Philippe Auguste de Forbin, també conegut com a comte Auguste Forbin de la Roque d'Anthéron (La Roque-d'Anthéron, Boques del Roine, 19 d'agost del 1779 - París, 23 de febrer del 1841) fou un pintor francès director del Museu del Louvre.

Descendent d'una família noble, i amb grans facultats artístiques ja a la infància, Forbin inicià la seva preparació artística com a deixeble de Jean-Jacques de Boissieu, un artista gravador de Lió. El 1793, en un alçament contra-revolucionari a aquesta ciutat, moriren el seu pare i el seu oncle, i la seva mare s'hagué d'allunyar per un temps de l'atenció pública. Calmades les aigües amb el Directori francès (1795), es traslladà a París on, juntament amb el seu amic i artista François Marius Granet, ingressà en l'estudi de Jacques-Louis David.

Als voltants del 1800 fou cridat a files. Obtingué el 1802 una llicència per dedicar-se a l'art i va visitar la Itàlia, on el 1804 fou nomenat camarlenc de la princesa Paulina Bonaparte. Reincorporat a l'exèrcit, serví amb el general Junot a Portugal, guanyant la Croix d'honneur. Intervingué posteriorment en la campanya austríaca del 1809.

En la Restauració Francesa (1814) fou nomenat Director General de Museus i va ampliar el Louvre i el Luxembourg. El 1817 va ser comissionat pel govern per adquirir obres d'art en un viatge pel Mediterrani oriental, amb escales a diverses illes gregues, Atenes, Constantinoble, Esmirna, Efes, Acre, Síria, Cesarea, Ascaló (fent una marrada per Jerusalem, la mar Morta i el Jordà), per acabar al Caire el 1818. Forbin publicà els resultats de l'expedició a Voyage dans le Levant i a Livre de croquis d'un voyageur.

El 1810 va publicar anònimament una novel·la amorosa, Charles Barimore, que es va reeditar diverses vegades, i també portà a la impremta diverses descripcions dels seus viatges. De forma pòstuma, el seu cunyat Charles Demartin du Tyrac, comte de Marcellus, li publicà el 1843 una antologia dels escrits (Vegeu l'edició de 1843 de Charles Barimore) i una recopilació de pintures i dibuixos (Portefeuille du Cte...). També se li atribueix, juntament amb Joseph-Alexandre de Ségur, el llibret de l'òpera Le Chevalier de Sénanges, amb música de Henri-Montan Benton, estrenada a París el 1808 (inèdita).

Felice Blangini (Torí, 17 de novembre de 1781 - París, 18 de desembre de 1841) fou un compositor italià del Piemont.

El 1799 arribà a París, on es donà conèixer com a mestre de cant i autor de més de 400 romances, canzonnette a una i dues veus, nocturns i d'unes 30 òperes: duran el primer Impèri fou el professor de cant de les princeses imperials i de les dames més famoses de la cort, director dels concerts de la princesa Borghese, i el 1809 mestre de capella del rei Jérôme de Westfalia a Cassel. Després de la restauració fou compositor i director de l'orquestra reial i professor del Conservatori de París, lloc que conservà fins al 1830.

Al cap de poc d'arribar a París acabà l'òpera Della Maria La fausse Duègne, a la que li seguiren:

• Le jeune oncle,
• Les femmes vengées,
• Zèlie et Terville,
• Le projet d'une piece,
• Un premier pas.

Estrenades a l'Òpera Comica; L'amour philosophe, La fèe Urgèle, la qual es presentà amb èxit en els principals teatres d'Alemanya: Le Sacrifice d'Abraham, La princcesse de Cachemire i le naufrage comique, escrites en francès pels teatres de Cassel i Múnic, i l'òpera italiana Trajano in Dacia, amb el mateix destí.

En tornar a París estrenà en l'Òpera, Nephtali, que és la seva obra més important, i Nowvveaules, Le coureur de vewes, Le Jeu de la cachecache i L'anncau de la fiancèe. Publicà el llibre Souvenirss de Blangini (París, 1834).